dilluns, 9 de març de 2015

"Algo se muere en alma..."

Aquest trimestres m'ha passat volant i ara tinc un munt d'experiències per explicar. 
Tot va començar malament... un nen de la classe ha marxat a viure a Londres amb la seva família. La veritat és que havia estat un curs difícil per a ell. El seu pare va marxar a l'estiu en busca de feina i la seva mare es va quedar aquí amb ell (9 anys), la seva germana petita (5 anys) i un bebè d'uns sis mesos. 
La situació familiar era molt complicada i això es reflectia en ell. Els havien tallat la llum, l'aigua, el gas... increïble. Em feien patir moltíssim i és que amb aquest alumne havia connectat molt des del curs passat. 
Me l'imagino allà: un nen que no dominava ni el castellà, ni el català i molt menys l'anglès. L'únic consol és que allà estarà amb la seva família, tots junts! S'ha emportat molt bon record de l'escola, dels mestres i dels companys, que vam fer-li una gran festa de comiat. 
I després d'això, em plantejo com ens arribem a estimar als nostres alumnes. Sí és cert que quan els deixes anar, després d'un curs o un cicle en el meu cas, els trobes a faltar però els segueixes veient per l'escola! I aquests dels que perds la pista? La complicitat creada en el dia a dia, els records, les bromes, les baralles, les anècdotes... tots i cada un d'ells s'han convertit en algú molt especial per a tu. A vegades et diuen mama o papa i no és estrany: passen amb nosaltres 6 hores al dia! Els abraces, els fas petons, passes amb ells el dia dels seu cumple, t'expliquen els desitjos, les inquietuds... i tot i que "algo se muere en el alma" quan un alumne s'envà, no canviaria la meva feina per res del món perquè el record que et queda de tots aquests moments, és totalment insuperable!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada